aEsparreguera.com |  |
aEsparreguera
Serveis
|
| Unes vacacions bàrbares (3) |    |
 Article realitzat per: Pau Vidal
|
Diari estival en català col·loquial
Dia 11. Gent, com prova això? No em trobeu més alegre, més… desimbolt? És que sóc a Roses. Vaig estar desarrollant la meva teoria de la conquesta i he arribat a una conclusió: lligar és com una quiniela. Qüestió de sort, però també de nombre d’oportunitats. Com més creuetes, més possibilitats tens. O sigui que es tracta de no apalancar-se i marcar tantes creuetes com puguis. I on hi ha més creuetes que a Roses? Dia 12. He estat una mica de pega. Aquest matí surto de la tenda disposat a marcar creuetes (mesura d’estalvi: en comptes de pensió, càmping) i encara no havia ni esmorzat que s’alça una ventolera gens prometedora. El cel s’ha començat a posar de color catxumbo i abans de dir amén ja estava empapat de cap a peus. Quin xasco, avui que ho veia tan clar! O sigui que m’he arrecerat en un bar i, de quinto en quinto, a mitja tarda ja anava ben tou. Ara la feina serà arrastrar-me fins al càmping. Dia 13. No sé per què, la meva festa particular de la cervesa em va fer venir al cap un company de facultat que era d’aquí i he anat a recepció a demanar el llistín, aviam si el trobava i recordàvem els vells temps. Bé, la veritat és que ahir, a còpia de Moritz, m’ho vaig patejar tot i ara no tinc ni cinc. Però el paio s’ha enrotllat molt bé: m’ha deixat peles i m’ha dit que m’ensenyarà a tirar la canya com déu mana. Tant se’m nota, que encara no he tocat calent? Dia 14. En Miquel, que és com es diu el meu antic company de carrera (bé, ell es fa dir Miqui, però això a la facultat no els molava gaire, els filòlegs ja se sap), m’ha trucat que no podia ser, que estava molt liat, però que, si volia, ell aquest vespre sortia de marxa. A mi la música patxanga de discoteca de la costa no m’agrada, però li he dit que sí per allò de la pasta i tal… Era una disco una mica estranya: les poques ties que hi havia, uns saldos de campionat, i no us dic res del bullici. Infernal. Dia 15. Al cap de poc de ser a la discoteca l’he perdut de vista. Anant cap a la barra a buscar el beure per matar l’estona, una mena d’esguerro amb camisa virolada ha entropessat amb mi expressament. He estat a punt de rebotar-me i fer-li una cara nova. Quines ganes de bronca, també, la gent! Quan he localitzat en Miqui tenia por que es piqués si li deia que marxava, perquè feia tan poca estona que hi érem, però em penso que ni m’ha sentit: un parell de braços l’apretaven tan fort que s’ofegava, i ell semblava encantat de la vida. Pau Vidal
|
Un producte de: |
