aEsparreguera.com |  |
aEsparreguera
Serveis
|
| La creu Roja |    |
 Article realitzat per: Pere Miró
|
Companys, em persegueix! Ara ja, n’estic segur. La meva estupefacció no és casual. No he fet res per a merèixer aquest turment i, tot i que Corpus ja ha passat, la Tot va començar ja fa un temps quan, obrint una revista de natura, em trobo un anunci que m’invitava a vestir-me de vermell i a animar un equip del qual, diuen, també en formo part. L’ensurt va ser momentani però la meva dissort tot just començava. Poc a poc, la televisió, la ràdio, el diari, el poble, els cartells, les revistes, els àlbums de cromos dels infants i internet s’havien girat contra mi. << Això és un complot, em corroborava >>. No obstant això, com que sempre procuro pensar les coses un parell de cops i intentar-ho mirar des de més d’un punt de vista, em vaig començar a qüestionar si jo era l’ésser estrany. ¿Potser la meva raresa havia estat assimilada per a mi com a normal? La resposta la vaig trobar ràpid: Estrany ho era però hi havia gent que també es trobaven amenaçats pel vent rogenc. És per això que, si hi havia més éssers estranys i, si tots els mitjans de comunicació (i altres medis que no són mitjans) s’havien posat d’acord per transmetre’ns quelcom, no seria que darrere això hi havia alguna cosa més que futbol? L’intriga anava en augment. El cas no estava a l’altura de Poirot o Holmes però, des de la meva humil posició, calia continuar ferm al sentiment que em movia. Mentre anava esquivant els atacs continuats que el salvatge farwest del segle XXI em presentava, pensava: Tots formem part d’aquest equip. D’un equip que gent que ha nascut a casa nostra n’és membre. D’un equip que vol unir a un país desunit, a un país del qual, com ja deia Maragall (el poeta, òbviament) renega d’una part de sí mateix. D’un equip que fa bandera d’un nacionalisme barat que ens escup diàriament. I d’un equip que participa a un esdeveniment futbolístic en un territori el qual les condicions econòmiques, polítiques i socials són denigrants. Així doncs, o em plantejava hipòtesis descabellades o això era més greu del que em pensava. Mentrestant, ja m’havia respost algunes preguntes i tot començava a fer pudor de manipulació de la consciència (un mal pandèmic que ja és habitual). Arribats a aquest punt, la gent m’atacava. << Estàs malalt >> em deien. I, atordit i espantat, vaig decidir anar al metge. Després de moltes visites, em van diagnosticar una malaltia anomenada “criteri” (amb aquest nom havia de ser ben dolenta). Tanmateix, m’he recuperat i ho he entès: tot havien estat pensaments estrafolaris. Simplement, era un esdeveniment futbolístic i, rere això, no hi havia ni cap exhibició de potències i nacionalismes, ni cap altra Doncs si, companys, el futbol és futbol i la política és política i sort en tenim de la pàtria espanyola que salva les ovelles descarrilades que en moments de penombra no discerneixen el seu camí. Per fi sóc un home nou. Que tingueu un bon mundial! Pere Miró
|
Un producte de: |
